Brillante como la fruta madura

La Amada no vol sortir de casa. No és por, no és mandra…  La ciutat rutlla aquí enfora amb les seves presses, les seves regles absurdes, la seva mania de dir-nos com hem de ser, vestir, pensar. Però avui, al seu terrat, entre la roba estesa i agitada pel vent, Amada es dona el permís de parlar.

I no parla sola. Està la Mari, la seva veïna, la seva amiga, el seu còmplice. Amb ella s’indigna, se’n riu, recorda. Però hi ha alguna cosa més: són elles. Les que van venir abans. Les que la van criar, la van cuidar, la van ensenyar a mirar el món amb uns altres ulls.

Set davantals pengen al tendal. Set dones que encara viuen a la seva pell. Amada es deixa habitar per elles: la seva iaia Mercè, la tia que sempre tenia una copla als llavis, la veïna que cosia històries mentre arreglava la roba… I així, entre records i gestos prestats, ens porta a la Barcelona dels anys 50 als 80, on aquestes dones van teixir una xarxa d’afecte, de resistència, de saviesa compartida.

Perquè, encara que el món sembli cada vegada més fred i més hostil, hi ha una cosa que la Amada té clar: la vida es viu millor en tribu. I avui, aquí, ens convida a formar part de la seva.