El cor di altres materials de demolició

Lluny del romanticisme, fugitives ja les passions que pensem eternes, queda el cor exposat a les seves ferides, les que deixen aquest mapa de cicatrius que anomenem viure.

Un dolor que no coincideix sempre amb la bellesa, que pot ser violent, vulgar, irrisori. Que pren l’aparença de déus capritxosos que disparen erràtiques fletxes que ens travessen quan estem desprevinguts, com la mort. L’amor i el seu revers, la ruptura, l’esquinçament entre el desig i la realitat, el que podia haver estat i no va ser, els trens perduts, el naufragi en la nostra solitud, el refugi en l’alcohol, la depressió, els ansiolítics i, finalment, la nostàlgia, la que ens condueix cap a la veritat, on no escrivim per ofici sinó on el dolor es fa tinta i surt a la carn de l’actor.

Una obra que s’endinsa amb humor i melancolia en les tenebres del cor, on tots i totes alguna vegada ens hi hem perdut, buscant alguna cosa que converteixi el dolor en bellesa. L’únic cauteritzant: l’art.