PERDONA'M COS MEU, de Queralt Riera

Perdona’m cos meu és un tríptic de veus. Carme, Maricarme i Carmela expliquen, cadascuna des del seu relat, com la violència s’instal·la en les seves vides amb la mateixa naturalitat silenciosa amb què abans es matava el porc a casa: un ritual après, transmès, gairebé domèstic, que avui la llei ja no permet fer al pati però que continua repetint-se, invisible, entre quatre parets.

Entre els testimonis de les tres dones s’hi entrellacen escenes breus i numerades, records d’infància, tradicions populars, cançons, la matança del porc, la mitologia grega, l’ombra de la Colometa de Mercè Rodoreda, que van teixint una segona capa de sentit: la de com allò estructural es camufla en allò quotidià, i com la violència cap a les dones, igual que la carn de la truja, s’aprofita “tot, menys els ulls”.

La Carme arriba a un centre d’atenció a les dones empesa per casualitat i hi descobreix una paraula que no coneixia: amor propi. La Maricarme sobreviu una agressió que la porta a l’hospital i, en despertar-se, ha de reconstruir-se cos a cos, mirall a mirall. La Carmela no en sortirà: la seva mort travessa l’obra com una absència que obliga les altres dues a fer-se costat.

No és un pamflet ni un crit de denúncia, sinó un mirall, potser trencat, de com les relacions tòxiques es repeteixen quan no tenim prou eines per desfer allò que hem après des que naixem. Amor i dolor, vida i mort, basarda i valentia.

En el fons, una història d’amor.