IL GENERALE

IL GENERALE - Roatta Mario

Di Roberto Melchiorre

Diretto e interpretato da Edoardo Oliva

Allestimento scenico Francesco Vitelli

Audio e Luci Fabrizio Paluzzi

Organizzazione tecnica Vincenzo Mambella

Registrazioni audio Globster

Produzione Teatro Immediato APS

Sinossi

Il generale di Roberto Melchiorre è un monologo ambientato nel marzo del 1945, in una stanza

dell’ospedale militare allestito presso il Liceo Virgilio di Roma, dove il generale Mario Roatta si

prepara a lasciare la propria prigionia. In questo tempo sospeso, scandito da gesti quotidiani –

vestirsi, radersi, prepararsi alla partenza – il protagonista ripercorre la propria carriera, dando forma a un racconto che attraversa alcune delle pagine più dure della storia militare italiana. Dalla direzione del SIM alle operazioni di intelligence, dalle guerre coloniali in Cirenaica ed Etiopia fino alla repressione nei Balcani, il generale rievoca azioni, ordini e strategie con una lucidità che non cerca giustificazioni ma si fonda sull’obbedienza, sull’efficacia e sulla logica del potere. Il testo si costruisce come una lunga confessione priva di mediazioni, in cui memoria personale e documenti ufficiali si intrecciano: circolari, telegrammi e disposizioni militari emergono direttamente nel flusso del discorso, restituendo la concretezza di un sistema fondato sul controllo, sull’informazione e sulla violenza. In questo quadro, il protagonista si definisce attraverso una consapevolezza assoluta del proprio ruolo: chi sa, comanda; chi possiede le informazioni esercita un potere che supera quello delle armi. La narrazione procede così per accumulo, attraversando episodi di guerra, repressioni, sconfitte e decisioni strategiche, fino agli eventi dell’8 settembre e all’abbandono di Roma, rievocati come scelte necessarie in un contesto di caos e disfacimento. Accanto alla dimensione pubblica e militare, emerge una linea privata che introduce un contrasto continuo: il rapporto con la moglie Ines e con il figlio, evocati attraverso una telefonata, restituisce un’immagine domestica e affettiva che convive senza soluzione di continuità con la brutalità delle azioni narrate. Questa compresenza non attenua ma accentua la tensione del testo, mostrando la coesistenza di normalità e violenza all’interno della stessa voce. L’azione scenica si sviluppa in uno spazio unico e in un tempo unitario, coincidente con la preparazione alla fuga. Gli oggetti – abiti, telefono, bicchiere, valigia – diventano elementi concreti che accompagnano e sostengono il racconto, mentre il linguaggio, diretto e incisivo, alterna il registro tecnico-militare a momenti di intimità, mantenendo un ritmo serrato e continuo. Nel finale, la fuga del generale si compie senza ostacoli, come un passaggio già previsto, trasformando l’uscita di scena in un atto quasi naturale, sostenuto da complicità e silenzi. Il rimando ai fiori, alla casa, alla figura di Ines chiude il testo in una dimensione privata che si sovrappone, senza risolverla, alla memoria della violenza, lasciando emergere una figura che resta lucida, coerente e continua prefigurando una nuova storia, in nuove trame, in un nuovo paese: la Spagna di Francisco Franco.

In collaborazione con l’Istituto italiano di cultura di Barcellona

El general, de Roberto Melchiorre, és un monòleg ambientat el març de 1945, en una habitació de l’hospital militar instal·lat al Liceu Virgilio de Roma, on el general Mario Roatta es prepara per abandonar la seva captivitat.

En aquest temps suspès, marcat per gestos quotidians —vestir-se, afaitar-se, preparar-se per a la partida—, el protagonista repassa la seva trajectòria, donant forma a un relat que recorre algunes de les pàgines més dures de la història militar italiana. Des de la direcció del SIM fins a les operacions d’intel·ligència, passant per les guerres colonials a Cirenaica i Etiòpia fins a la repressió als Balcans, el general evoca accions, ordres i estratègies amb una lucidesa que no busca justificacions, sinó que es fonamenta en l’obediència, l’eficàcia i la lògica del poder.

El text es construeix com una llarga confessió sense intermediaris, en què la memòria personal i els documents oficials s’entrellacen: circulars, telegrames i disposicions militars emergeixen directament en el flux del discurs, restituint la concreció d’un sistema basat en el control, la informació i la violència.

En aquest context, el protagonista es defineix a través d’una consciència absoluta del seu paper: qui sap, mana; qui posseeix la informació exerceix un poder que va més enllà del de les armes.

La narració avança així per acumulació, recorrent episodis de guerra, repressions, derrotes i decisions estratègiques, fins als esdeveniments del 8 de setembre i l’abandonament de Roma, evocats com a decisions necessàries en un context de caos i desintegració.

Al costat de la dimensió pública i militar, emergeix una línia privada que introdueix un contrast constant: la relació amb la seva dona, Ines, i amb el seu fill, evocats a través d’una trucada telefònica, restitueix una imatge domèstica i afectiva que conviu, sense solució de continuïtat, amb la brutalitat de les accions narrades.

Aquesta coexistència no atenua, sinó que accentua la tensió del text, mostrant la convivència de normalitat i violència dins d’una mateixa veu.

L’acció escènica es desenvolupa en un únic espai i en un temps unitari, que coincideix amb la preparació de la fugida. Els objectes —la roba, el telèfon, el got, la maleta— esdevenen elements concrets que acompanyen i sostenen el relat, mentre que el llenguatge, directe i incisiu, alterna el registre tècnic-militar amb moments d’intimitat, mantenint un ritme intens i continu.

Al final, la fugida del general es produeix sense obstacles, com un pas ja previst, transformant la sortida d’escena en un acte gairebé natural, sostingut per complicitats i silencis.

La referència a les flors, a la casa i a la figura d’Ines tanca el text en una dimensió privada que se sobreposa, sense resoldre-la, a la memòria de la violència, deixant emergir una figura que es manté lúcida, coherent i impertorbable, i que continua prefigurant una nova història, en noves trames, en un nou país: l’Espanya de Francisco Franco.