UN CONCERT A LA CASA BLANCA

Dues persones que parlen. Que dialoguen. Dues persones que recorden, que s’emocionen, que entren en conflicte. En un espai concret. Un espai i uns personatges. Això és teatre. Si, a més a més, hi afegim algú que mira i escolta i s’interessa i s’hi implica i, fins i tot, hi intervé, l’espectacle ja és complert. A més de ser-ho en el teatre, aquest diàleg és normal a la vida, és clar. Sí? Si aquestes dues persones que dialoguen són dues personalitats públiques, políticament posicionades, que venen de mons diferents, ja no és tan normal, i menys en els nostres dies. I si aquestes dues personalitats tenen coses a dir, idees de fons, conviccions profundes amb la vista posada en les relacions que regeixen la convivència entre els
éssers, ja ens trobem amb el que avui és gairebé una raresa. Una raresa que se’n va enrere fins el 1961. Però que ens parla d’ideals eterns. Si, a més, la representació se’n va i vola cap a l’espai de la ficció, si posa en escena situacions impossibles que generen rèpliques sorprenents, si, a més de dos actors posats a la pell dels dos personatges, tenim una actriu que és alhora personatges molt diversos i espectadora, ja tenim tot el teatre. Teatre que enganxa, que planteja interrogants, que ens fa pensar. Teatre amb majúscules.
Això és Un Concert a la Casa Blanca. Pau Casals i Kennedy que es troben i parlen. I diuen. I miren més enllà. I viuen situacions impossibles. I ho fan dalt d’un escenari. I els podem sentir.
Kennedy i Pau Casals. Dues personalitats fortes i convençudes que es van asseure per parlar cinc minuts i en van parlar més de cinquanta.
Escoltem-los i revisquem-los.

Fitxa Artística:

Pau Casals : Mingo Ràfols
JF Kennedy : Roc Esquius
Diversos personajes:  Mercè Pons
Autor Jordi Roigé
Direcció Llorenç Rafecas